Herois anònims en risc d’extinció. (Pròleg del llibre sobre el meu oncle Fèlix Ros)

Vivim rodejats d’herois anònims, en risc d’extinció.

Aquesta, aparentment, descabellada reflexió, segur que la compartireu un cop llegiu el relat sobre el meu Oncle Fèlix. Però també si teniu la sort de tenir viu algun avi, pare, mare, parent, veí… que visqué entre 1936 i finals dels anys 1940 i patís una guerra civil, una postguerra i potser com en Fèlix, la segona guerra mundial, un camp de concentració del que es va escapar i 2 serveis militars obligatoris. Ell o ella, també podrien considerar-se herois en risc d’extinció.

I per què dic herois, si en la majoria de casos són simplement víctimes silencioses i silenciades?. Doncs serien herois, si ho veiem com el jovent solem veure avui en dia les guerres: a partir de la visió de films Nord-Americans, on intrèpids ciutadans lluiten per sobreviure i salvar als seus, i això és el que aquesta generació va viure; amb més por que valentia, però això ja s’encarregaria d’accentuar-ho el director de la pel·lícula. En realitat, els qui no n’hem viscut cap, podem imaginar que una guerra és una gran merda i si a sobre estàs del bàndol dels vençuts, com va ser el cas de la meva família, és una grandíssima merda que has de carregar en silenci i sense que es noti gaire.  Fèlix RosRes d’actes heroics; simple silenci.

Aquest silenci viscut, és el que més em va sorprendre al llegir la història de l’oncle Fèlix. Després d’anys d’haver sentit parlar d’ell, no en tenia ni idea del que havia viscut. Però el curiós, és que d’un dels meus avis, fins l’any que va morir, tampoc sabia que havia estat mesos amagat als boscos perquè ningú l’enxampés, després d’infinits dies a primera línia del camp de batalla. Convivim amb una generació als qui rarament els demanem l’opinió i que durant masses anys van haver de callar, tant per les represàlies polítiques, com pel dolor que els podia produir el record de fets, que ningú hauria de viure.

I darrere les seves arrugues, ens trobem amb increïbles històries de superació com la que esteu a punt de llegir, d’algú que a més de viure 2 guerres seguides, perdre a la dona ben jove, no tenir feines estables i viure mitja vida amb una malaltia respiratòria que va agafar a l’Àfrica, on el van enviar després de tornar d’un camp de concentració d’Holanda; mai va perdre el somriure. En Fèlix deien que era molt de la broma, que es disfressava sovint i que la seqüela més visible d’aquests anys de guerres i fugides, simplement eren les conyes que feia en francès.

Fèlix

Fèlix Ros, segon per l’esquerra, durant la guerra

Per tant, imagineu-lo com qualsevol dels avis que avui podem creuar-nos, tant aparentment indefensos, absents i aliens al frenètic món en el que vivim; però que en canvi, segur que amaguen increïbles històries, fruit del temps en que van viure. Fruit de la saviesa de la vellesa.

L’única forma de protegir aquesta espècie en risc d’extinció, és mantenint viva la seva memòria, per tant… Escoltem als avis i àvies!

Albert Vinyals i Ros.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s